Dels articles «Alternatives a l’encoixinat amb polietilè en horticultura» de Alícia Cirujeda, Joaquín Aibar, Ana Isabel Marí i Carlos Zaragoza, publicat a Agrocultura, i «Biodegradable mulch instead of polyethylene for weed control of processing tomato production», de Alicia Cirujeda, Joaquin Aibar, Álvaro Anzalone, Lluís Martín-Closas, Ramón Meco, Marta María Moreno, Alfoso Pardo, Ana María Pelacho, et al., publicat a Agronomy for Sustainable Development.
La gestió de les herbes adventícies pot resultar complicat en horticultura. En aire lliure sovint s’empren làmines de polietilè com a encoixinat per a evitar les males herbes. El principal avantatge del PE és la seva fàcil col·locació, la seva elevada capacitat de control de la flora arvense, exceptuant algunes espècies i sense comptar els forats de plantació, en què pot brotar qualsevol espècie. En general, s’assoleixen elevats rendiments emprant aquest material.
El principal inconvenient d’usar PE és la difícil retirada del material del camp. La collita mecanitzada agreuja el problema perquè trenca el plàstic dificultant la seva recuperació. A part del problema ambiental, les restes entorpeixen altres tasques de cultiu. La retirada té un cost que oscil·la entre 100 i 200 euros/hectàrea, segons diferents càlculs. Un altre inconvenient és l’escàs control d’algunes espècies que aconsegueixen perforar el plàstic (Cyperus rotundus, Equisetum arvense, Phragmites communis, Sorghum halepense, etc.) i d’espècies que germinen en els forats de plantació (Portulaca oleracea, Convolvulus arvensis, Amaranthus retroflexus, Echinochloa crus-galli, etc.).
Malgrat els inconvenients ambientals que presenta, el polietilè s’utilitza com a encoixinat des de fa anys. Però s’estan fent assaigs amb materials alternatius com les restes vegetals, el paper, l’hidromulch o els plàstics biodegradables. Cada un d’ells presenta avantatges i inconvenients, i no tots han resultat igual d’exitosos, però el cert és que representen noves vies alternatives al plàstic convencional i són una eina complementària important al treball mecànic del sòl.
Els primers assaigs comparatius en condicions de camp incloent làmines de paper de Mimcord entre els diferents materials d’encoixinat, es feren entre el 2006 i el 2008, en tomàquet (Lycopersicon esculentum P. Mill.). Fou un estudi en quatre zones d’Espanya durant 3 anys, fent servir els següents materials com a encoixinat de tomàquets d’us industrial:
(1) control no tractat
(2) desherbatge manual
(3) polietilè negre, 15 m de gruix
(4) i (5) dos tipus d’encoixinat plàstic biodegradable, negre, 15 μm
(6) encoixinat plàstic oxo-degradable, negre, 15 m,
(7)* làmina de paper, negre, 85 g/m2
(8)* làmina de paper kraft, marró, 140 g/m2
(9) palla d’ordi, 1kg/m2
* Bobines de paper semi extensible o extensible impregnat amb una barreja d’additius per a donar-li opacitat per retardar el creixement de les males herbes. El producte es presenta en rotlles de 250 m per facilitar el seu transport i aplicació, podent-se arribar a presentar en bobines de 6000 m.
Les males herbes més freqüents foren Convolvulus arvensis, Chenopodium album i Amaranthus spp., i es demostrà que tot i les diferències en les espècies, tipus de sòl i anys, la competència de les males herbes va causar una disminució del rendiment similar en tots els llocs. Es podria estimar un coeficient de regressió comú que indica que la competència de males herbes va ser responsable d’una disminució del rendiment de 3,3 a 4,4 tn/Ha per cada 10% de pèrdua d’eficàcia.
El control de males herbes va ser alt per als plàstics biodegradables, làmines de paper i PE, oscil·lant entre 80% i 100% per a tots ells. També, la collita va ser similar per a tots els mulchs de plàstic i de làmina de paper, oscil·lant entre el 72% i 108% del rendiment aconseguit amb el PE.
Posteriorment s’han fet altres estudis en hortícoles com el pebrot, que es conrea en un marc de plantació més dens. Sumant els diferents assaigs i centrant les conclusions en les làmines de paper de diferents gruixos (des de 50 grams/metre quadrat fins a 200 grams/metre quadrat), de diferent origen (paper reciclat de fibra curta, paper de primer ús amb fibra llarga) i de diferents colors (marró i negre) es pot concloure que els rendiments aconseguits a les parcel·les encoixinades amb paper han estat similars als obtinguts amb PE. Altrament, tots ells han resistit eficaçment la punció de la jonça (C. rotundus). Des del punt de vista dels investigadors, aquesta és la seva principal aportació, atès que encoixinar amb paper té certs inconvenients, principalment la col·locació, que és més lenta i necessita ajustos en la màquina d’encoixinar per evitar trencaments. Fins i tot, en una finca infestada amb jonça es recomanaria emprar aquest encoixinat.
Pel que fa a la degradació de la làmina de paper, aquest és un altre aspecte que la fa molt interessant: En els estudis, la part exterior s’ha mantingut amb pocs danys fins a l’acabament del cultiu, mentre que la part soterrada es degrada i desapareix gairebé completament. Un cop collit el cultiu, es recomana incorporar el paper a terra on la seva descomposició és ràpida.