Dels articles “Weed suppression greatly increased by plant diversity in intensively managed grasslands: A continental-scale experiment“, i “El cultiu conjunt de quatre farratgeres afavoreix la supressió de males herbes“, de John Connolly, Maria-Teresa Sebastià, Laura Kirwan, John Anthony Finn, Rosa Llurba, Matthias Suter, Rosemary P. Collins, Claudio Porqueddu, Áslaug Helgadóttir, Ole H. Baadshaug, Gilles Bélanger, Alistair Black, Caroline Brophy, Jure Čop, Sigridur Dalmannsdóttir, Ignacio Delgado, Anjo Elgersma, Michael Fothergill, Bodil E. Frankow-Lindberg, An Ghesquiere, Piotr Golinski, Philippe Grieu, Anne-Maj Gustavsson, Mats Höglind, Olivier Huguenin-Elie, Marit Jørgensen, Zydre Kadziuliene, Tor Lunnan, Paivi Nykanen-Kurki, Angela Ribas, Friedhelm Taube, Ulrich Thumm, Alex De Vliegher, Andreas Lüscher, publicat al Journal of Applied Ecology.
El creixement de les males herbes representa una font important d’ineficiència, desviant recursos escassos (nutrients, aigua, llum i mà d’obra) i produeix al voltant d’un terç de les pèrdues de rendiments en els principals cultius. El control de les males herbes també desvia recursos escassos, i els herbicides comporten importants costos ambientals i econòmics. En les pastures, les males herbes poden afectar la quantitat i la qualitat del farratge, produint una reducció de la producció animal, i augmenta la necessitat de resseguir amb els seus consegüents costos. La diversitat vegetal pot ser un substitut de moltes aportacions agrícoles costoses, i aquest estudi es fixa el control de les males herbes com un objectiu important en el disseny d’un agroecosistema d’herba sostenible.
La proporció de males herbes es pot reduir a través d’una combinació d’espècies de farratge seleccionades per a la complementarietat i els trets de persistència en sistemes dissenyats per reduir la dependència del fertilitzant nitrogen. La diversitat sembrada, és a dir, plantar diferents espècies farratgeres en prats intensius ajuda a mantenir un nivell baix de males herbes, en comparació amb els sistemes basats en monocultius.
Els investigadors han fet l’experiment a escala continental en diferents climes: des de la zona mediterrània (Aragó, Catalunya, Sardenya) fins al subàrtic (Islàndia, nord de Noruega), i al Canadà. La barreja de dues lleguminoses i dues gramínies – una de ràpid establiment i una persistent en cadascun dels grups- ha demostrat el control de males herbes i una reducció de la necessitat de fertilitzants nitrogenats respecte dels monocultius.
En aquest estudi, els efectes de la diversitat sobre la supressió de la malesa eren constantment forts a través de barreges que varien àmpliament en proporcions de les espècies i amb el pas del temps. La supressió de la biomassa de les males herbes va ser significativa cada any a través de totes les barreges i per a cada barreja. L’estudi mostra que la biomassa mitjana de males herbes en el conjunt de les localitats va ser un 52% més baixa que al monocultiu més supressor, arribant fins al 75% en alguns llocs.
Aquests beneficis de diversitat en pastures gestionades intensament són rellevants per a la intensificació sostenible de l’agricultura i, sobretot, són assolibles a través d’accions pràctiques a gran escala.