De l’article «Una «bala de plata»? Expansió i interrogants del reg per degoteig», de Carles Sanchis Ibor, Mar Ortega Reig, i Marta Garcia Mollà, publicat a la revista Mètode de la Universitat de València.
Probablement els regadius de la façana mediterrània peninsular no han experimentat un canvi tecnològic de tant d’abast i tantes implicacions com el que s’ha esdevingut en els darrers trenta anys. Centenars de milers de camps que durant segles s’han inundat per regar a manta o a través dels cavallons, reben ara l’aigua de conduccions de pressió. Només en països tan vastos com l’Índia i la Xina hi ha una superfície major que la que avui existeix a Espanya en reg localitzat.
La major part dels agricultors, tant o més que l’estalvi del recurs, van valorar altres avantatges que la incorporació de les xarxes de pressurització podia reportar. Si hi ha un aspecte que suscita un alt grau de consens entre els llauradors és el confort i la millora de la qualitat de vida que aporta la instal·lació del reg pressuritzat. La possibilitat d’adoptar sistemes de reg a demanda, la introducció de la fertirrigació centralitzada, i la reducció de les tasques de preparació de la terra per al reg, generen una notable reducció de les hores de treball, que redunda positivament en els costos d’explotació i permet una millor compatibilitat amb la vida privada i amb altres activitats laborals.
Això no obstant, no faltaren veus que en dates molt primerenques denunciaren que, en molts llocs, s’estava instal·lant el degoteig per inèrcia i sense atendre els requeriments tècnics necessaris, com va alertar Teodoro Montalvo en el Llibre blanc de l’aigua en la Comunitat Valenciana en 1985.
Diverses investigacions científiques començaren a posar en dubte l’eficiència d’aquestes tecnologies de reg. No qüestionaven l’èxit d’aquestes tecnologies a escala de parcel·la, però matisaven amb dades fefaents els estalvis en algunes comunitats de regants i sobretot, els efectes a escala de conca. S’havia enfocat l’anàlisi del reg per degoteig sense analitzar les repercussions que la nova tecnologia tenia més enllà de la parcel·la, sobre la resta del sistema hídric.
La major part de l’estalvi s’aconseguia perquè el reg per degoteig redueix dràsticament les percolacions a l’aqüífer i elimina completament la correntia superficial del reg tradicional, la part no evaporada de la qual freqüentment abastia camps i ecosistemes adjacents. En definitiva, els estalvis es produïen en bona mesura sobre recursos que realment no es perdien, sinó que eren aprofitats per altres usos del sistema hídric. Podria donar-se el cas que, a escala de conca, finalment la modernització comportara la demanda de més recursos en lloc de l’estalvi. Aquest fet rep el nom d’efecte rebot i és una manifestació de la cèlebre paradoxa de Jevons, desenvolupada per l’economista britànic al segle XIX quan va descobrir que la millora en l’eficiència d’ús del carbó incrementava la demanda energètica de la indústria.
En molts llocs del món, durant els primers anys del segle XXI, va detectar-se aquest efecte inesperat. Es va observar un augment de l’ús de l’aigua a escala de conca en espais on s’havia introduït el reg pressuritzat, no sols per la raó indicada, sinó també per altres pràctiques que blocaven el seu potencial d’estalvi. Una de les errades més comunes era destinar els recursos «alliberats» per la nova tècnica a l’ampliació dels regadius existents o a la creació de nous, la qual cosa acabava redundant en un repunt de la demanda total del sistema. En altres casos, els llauradors aprofitaven la disponibilitat generada per l’estalvi per a adoptar patrons de cultiu més intensius o més demandants d’aigua, amb la qual cosa reduïen l’estalvi a zero o fins i tot incrementaven lleument la demanda. De vegades fins i tot es generaven noves demandes ambientals per reparar l’impacte que el canvi tecnològic tenia sobre els ecosistemes adjacents –singularment els aiguamolls–, privats de l’arribada dels sobrants de reg que tradicionalment els alimentaven, encara que fóra de manera parcial. No faltaven tampoc els casos en què, per falta de formació dels agricultors, aquests aplicaven per degoteig els mateixos volums que empraven en el reg a manta; ni tampoc instal·lacions que per errades constructives o de disseny no servien adequadament a la finalitat per a la qual foren projectades.
Es fa necessari dissenyar una estratègia de modernització de segona generació, destinada a corregir els defectes i impactes negatius d’aquesta primera onada transformadora, i a maximitzar el potencial que presenta aquesta tecnologia, en coherència amb les estratègies de mitigació i adaptació als escenaris de canvi climàtic.