El terra, entre altres funcions serveix de suport a les arrels de les plantes i proveeix a aquestes de les substàncies precises per a la seva alimentació. La seva composició és la següent:
+ Partícules minerals de diferent tipus i mida.
+ Matèria orgànica formada per residus vegetals i animals, en major o menor mesura degradats.
+ Organismes vius.
+ Aire. L’atmosfera del terra està formada en gran part per vapor d’aigua i en menor mesura per CO2 i oxígens. Normalment la meitat del volum del terra està ocupat per aire més aigua.
+ Aigua, ocupa els espais immediats a les partícules sòlides, i actua com a dissolvent de moltes substàncies i fluid transportador de partícules. En funció de la seva quantitat ocupa porus de major o menor mida, desplaçant l’aire.
Textura i estructura
Textura: la textura de un terra es defineix segons les proporcions de sorra, llim, i argila que posseeix. La textura és un factor molt important en la capacitat de retenció de l’aigua i els nutrients. En funció del tipus i mida de les partícules presents en un terra, la capacitat d’adsorció de molècules polars i iòniques varia considerablement. Altres efectes dependents de la textura són la plasticitat i la cohesió.
Estructura: les partícules fines del terra acostumen a unir-se formant agregats o grums, en la majoria dels casos gràcies a l’acció de la matèria orgànica (el complexe argilós-húmic). Els espais entre aquests agregats s’anomenen porus, i per aquests circulen l’aire i l’aigua, i determinen el 50% del volum del sòl. Com s’ha dit, normalment l’aire ocupa la major part dels porus grans, i l’aigua els petits.
Al mateix temps, els agregats s’ajunten formant grups més grans. La forma en que s’uneixen les diverses partícules rep el nom d’estructura, i te gran importància sobre les propietats del terra. Per exemple, un sòl argilós, en el que el moviment de l’aigua és lent i l’airejament escassa, poden no presentar aquests problemes si existeix una bona estructura.
Sovint, l’us continuat i exclusiu de fertilitzants químics, comporta la quasi desaparició de la matèria orgànica, fet que afavoreix la desestructuració i l’enduriment del terra. L’estructura resultant recull aspectes de l’estructura massiva i l’estructura amb ciments químics.
Aigua, sòl i plantes
Davant l’absorció d’aigua per les plantes, es distingeixen tres estats hídrics del terra:
+ Sòl saturat. Quan l’aigua emplena tots els porus desallotjant l’aire. Si la situació es prolonga, les plantes moren per asfíxia de les arrels.
+ Capacitat de camp. Si no hi ha impediments (capes freàtiques, o horitzons impermeables, etc.), l’excés d’aigua s’elimina per gravetat com a aigua de drenatge, ocupant l’aire els buits grans. En aquest moment s’està a capacitat de camp.
+ Punt de marciment. Quan només resta aigua en els petits porus, essent retinguda amb tal força que no és disponible per a les plantes. No és una contant del terra, sinó que varia en funció de la capacitat de la planta per a suportat condicions de sequera (i per tant de crear un potencial híbrid menor al del terra).
L’aigua dels espais del terra pot trobar-se en contacte amb les parets de les partícules o bé lliure. Per aquest fet, en un terra argilós, on la major part dels porus són petits, la força de retenció, i per tant la capacitat de camp i el punt de marciment, te un major potencial que un terra sorrenc.
Complex de canvi
El Complex de canvi engloba al conjunt de partícules amb capacitat per adsorbir molècules polars i ions, adsorció que està en equilibri amb les concentracions relatives en la solució del terra. Les partícules d’argila i del complex argilós-húmic es troben carregades negativament, pel que atreuen als ions de carga positiva, adsorbent-los. Per aquest fet, el complex argilós-húmic també s’anomena complex adsorbent.