De l’article «L’agricultura del futur», del Pere Arús, publicat a la revista Mètode.
Fa 12.000 anys, al Creixent Fèrtil de l’Orient Mitjà, alguns grups de caçadors-recol·lectors van iniciar una nova tecnologia, l’agricultura, que va modificar la seva forma de vida. L’agricultura va anar guanyant terreny amb lentitud –tardà més de 5.000 anys a imposar-se com a activitat principal de les poblacions humanes a Europa– però ho va fer amb força, perquè la seva implantació suposava un augment de la capacitat demogràfica, organitzativa, militar i tecnològica d’aquells que la practicaven.
L’agricultura va incorporar a l’estil de vida humà altres ingredients de valor més discutible, com l’amuntegament de persones i animals en condicions sovint poc saludables o una degradació creixent del medi ambient.
Al principi de la revolució industrial, l’activitat agrària va experimentar canvis tecnològics enormes. L’ús de les energies fòssils implicà que la força animal, inclosa la humana, fos progressivament substituïda per maquinària autopropulsada, el que va reduir dràsticament el nombre de persones necessàries per alimentar la població.
Assegurar l’alimentació d’una població humana creixent, amb criteris de sostenibilitat i davant l’amenaça del canvi climàtic són els reptes principals de l’agricultura del segle XXI.
El primer dels tres reptes de l’agricultura que em semblen principals consisteix a garantir la seguretat alimentària al món quan s’espera que la població humana arribi als 9.000 milions d’aquí a trenta anys. Almenys en els conreus que són la base de la producció de calories i proteïnes (blat de moro, arròs, blat i soja, com a més representatius), la producció hauria de pujar al voltant del 2,4 % anual, uns objectius poc probables, atès que el creixement mitjà ha estat molt per sota (0,9-1,6 %) en els darrers vint anys.
El segon repte és que la producció agrària s’ha de fer amb criteris de sostenibilitat. La superfície agrícola conreada és actualment d’un 38 % de la superfície terrestre (excloses Grenlàndia i l’Antàrtica). Si bé la superfície cultivada pot augmentar, no sembla previsible que ho faci gaire en el futur, com es pot deduir del fet que en els darrers vint anys només hagi crescut un 3 %.
El tercer repte crucial és el canvi climàtic, produït per alteracions recents en la composició de l’atmosfera. El creixement de la concentració d’anhídrid carbònic, metà i òxid nitrós, entre altres gasos, és responsable de l’efecte hivernacle que produeix l’augment de la temperatura de l’aire. L’agricultura afavoreix el creixement d’aquests gasos principalment per la desforestació, la producció animal i la gestió del sòl i els seus nutrients, particularment els adobs orgànics d’origen animal.
Les solucions són necessàriament complexes i requereixen mesures diverses i coordinades que depenen, com a factors clau, del progrés de la ciència i del desenvolupament de tecnologies que ens permetin fer un ús més eficient dels recursos disponibles, augmentant les collites i proporcionant la qualitat alimentària adequada per nodrir el món. Les tecnologies com la genòmica, la informàtica, la robòtica i la nanotecnologia i la seva correcta aplicació, que demandarà uns usuaris altament qualificats allí on calgui, seran també elements crucials per a aconseguir aquests objectius.