Des de fa força anys es discuteix sobre les millors tècniques per a treballar el sòl, de manera que la capacitat de retindre humitat i la capacitat de lixiviació de l’aigua sobrera siguin òptimes, tot plegat derivat d’una bona estructura. Però també s’hi ha d’afegir que l’ecosistema del sòl, i especialment el de la rizosfera, tinguin una bona salud. Tot plegat, òbviament, per a obtindre millors collites.
En l’afany de conservar o millorar l’estructura del sòl i la capacitat de retenció d’aigua, des de fa temps que es planteja el no treball i la sembra directa sobre els camps on encara hi ha restes de la collita anterior. Es cerca que les restes de collita es degradin i s’incorporin en forma de matèria orgànica, millorant l’estructura i la capacitat de retenció d’aigua i elements minerals. Comparant amb el treball tradicional del sòl, els resultats d’aquesta pràctica varien segons la pluviometria, la temperatura i el tipus de resta vegetal. La degradació depèn de la capacitat dels microorganismes per a colonitzar-les, i per exemple, els rostolls de palla poden degradar-se molt lentament degut a la pobresa en nitrogen dels mateixos.
Cal considerar que el treball del sòl actua sobre molts factors, com ara l’estructura, la humitat, la capacitat de drenatge, la presència de matèria orgànica, i en funció de tot això en l’ecosistema del terra. Per exemple, es pot crear sola de treball i fins i tot es pot destruir l’estructura si es treballa amb excés d’humitat. I tot això també depèn de si el treball és horitzontal o vertical.
En les granges tradicionals on el granger té cura de conreus i bestiar, la degradació de la matèria orgànica del sòl es soluciona aportant-hi fems compostats. I de fet, fins i tot es fa entrar als animals als camps per a que mengin els darrers rostolls, alhora que els femen al seu pas.
Però en l’agricultura intensiva moderna, com pot ser la de monoconreus cerealístics, la incorporació de matèria orgànica no es mena d’aquesta manera. Per això, davant de la degradació de l’estructura dels sòls que provoquen els fertilitzants químics, de fa anys hi ha la tendència del no treball, basat en l’us d’herbicides o desherbatge mecànic, i en la sembra directa, per a incorporar les restes de les collites al terreny. Ara bé, això només passa correctament si hi ha una humitat suficient i una temperatura suficient, i en alguns casos si les restes han sigut triturades mitjançant discs, sinó la degradació és massa lenta. Aquest darrer cas seria l’anomenat treball mínim del sòl.
Molts pagesos han pogut veure la variabilitat de resultats quan es compara el treball amb la sembra directa. Per exemple, l’hivern 2015-2016, tan sec a Catalunya, en els llocs on la terra s’ha treballat trencant i incorporant els rostolls, hi ha una diferència clara del vigor dels cereals respecte l’aspecte esquifit dels llocs amb sembra directa. I si passem de les observacions subjectives als estudis, podem trobar aquestes mateixes conclusions, la millor opció de treball de la terra depenen de la pluviometria i la temperatura.
I al marge de tot això, no es pot menysprear la tendència a reduir l’impacte químic sobre el sòl i els conreus, i a alguns tipus de conreus, com ara fruiters o la vinya, hi ha una tendència a abandonar o minimitzar els herbicides i tornar al treball tradicional del sòl mitjançant arades poc intrusives. De fet, un sól sa permet un millor vigor dels conreus, que alhora poden fer front millor a les plagues.
I dins la tendència a reduïr l’impacte negatiu dels fertilitzants sintètics sobre el sól, els darrers anys s’ha anat extenent l’us de bioestimulants com ara els àcids húmics, i matèries orgàniques, en un retorn tecnificat a l’agricultura més antiga.
Comercial: aconseguir bioestimulants